Història del Municipi

Guardamar de la Safor posseeix un terme municipal d'1,10 km2 d'extensió (1.324 fanecades) i 481 m de litoral mediterrani. El municipi confronta al nord amb Gandia i Daimús;  per l'oest, amb Gandia i Bellreguard; pel sud, amb Miramar; i per l'est, amb la mar Mediterrània. Les principals vies de comunicació amb què compta són la carretera de Natzaret a Oliva, una carretera a la platja i un camí rural que l'uneix amb Daimús i Miramar i que va paral·lel a la falla costera. Este accident geogràfic divideix el terme en una part pantanosa i en una altra més elevada, d'agricultura tradicional de regadiu, que utilitza l'aigua de la séquia Comú de Gandia. El casc urbà, igual que en Daimús i Miramar, es troba instal·lat sobre la falla geològica i s'organitza en torn al "carrer de l'Església". En conjunt, el poble apareix estructurat en quatre illes de cases i tres carrers primitius, als que s'afegiren , posteriorment, el "carrer del Moli" i "el carrer Nou".

Segurament, l'alqueria hispanomusulmana Rahal-Soltan, què apareix en un document de l'any 1240, s'ubicaria, aproximadament, en l'actual emplazament del poble. A finals del siglo XIV, a Guardamar tan sols vivien tres famílies de mudèjars. El seu senyor feudal, el cavaller Bernat Verdeguer, exercia de justícia i jurat en la vila de Gandía durant un bon grapat d'anys i, entre altres activitats, es dedicava a prestar diners en forma de censals. Durant la segona meitat del XV, els Verdeguer emparentaren amb els Tamarit, família amb la que compartien negocis e interessos. Els Tamarit, a part de prestar diners a particulars, també ocuparen càrrecs importants al servici dels ducs de Gandia com de procuradors o alcalde senyorial.

A finals del cinc-cents, la família Tamarit decideix construir un molí annexe a la casa de la senyoria per la qual cosa va d'haver de demanar diners prestat. Amb l'expulsió dels moriscos en l'any 1609,  el poble va quedar deshabitat fins l'any 1612, quan la senyora de Guardamar, Rafaela Tamarit,  firmava la carta pobla amb 15 repoblador, alguns dels quals eren d'origen mallorquí. Foren uns anys molt difícils i els nouvinguts no arrelaven i acabaren marxant. A l'any 1635, els Tamarit es veuen obligats a vendre el senyoriu perquè arrastraven un deute de quasi 3000 lliures i els seus creditor havien acudit als tribunals. Enric de Miranda, un generós  d'Oliva  que havia rebut una herència de més de 50.000 ducats del seu pare comprava el  senyoriu per 8.300 lliures. Després de l'xpulsió dels moriscos, la canyamel  fou substituïda progressivament per la olivera, la morera i el raïm. A finals de esta centuria, es clausurava el molí per la poca viabilitat del negoci del sucre.

Durant la Guerra de Successió (1705-1707) , a l'igual que en altres municipis, alguns veïns van deixar de pagar els impostos senyorials, per la qual cosa eren denunciats a l'Audiència. Este segle ve marcat per la prosperitat , la població augmentava i alguns llauradors propietaris tenien suficient capacitat econòmica per arrendar els drets dominicals dels pobles i d'algunes institucions religioses. En l'any 1760, la senyora de Guardamar, Francesca Antònia Pallarés,  descendent d'Enric de Miranda es casava  amb el marqués de  Mira-sol, un noble de València dedicat a comandar  els efectius militares de salvaguarda de la costa del Regne i que edificava un molí fariner al poble per augmentar les seues rendes..